|
L'amor per Camprodon
Pregó de St. Patllari 2015
Antoni Puigverd
|
Benvolgudes camprodonines, benvolguts
camprodonins i benvolgudes personalitats que, com l'alcalde i tots els
regidors, representeu democràticament el conjunt d’una ciutadania que ja
festeja, arrauxada i feliç, pels carrers de la vila, indiferent als discursos
d’aquesta litúrgia municipal. Benvolguts, també, molt especialment, els amics
del colla excursionista amb qui cada diumenge tresco pels cims de la vall i que
avui, excepcionalment, heu decidit d'acompanyar-me.
Ho diré ben de pressa per no enganyar a
ningú. Se suposa que un pregoner ha d'estimular la diversió i jo no sabria ni
com posar-m’hi. Sóc de natural malenconiós i pensatiu. No sabria quines
paraules trobar per engrescar-vos a la recreació i a l’esbargiment. No sabria
com explicar-vos la gràcia de la tabola, les virtuts del sarau, els beneficis
psicològics del rebombori festiu. No sabria com incitar-vos a l’alegria, al
descordament joiós, a l’optimisme esvalotat i plaent.
Fins i tot suposant que jo fos un home
de caràcter jovial i burlesc, suposant que jo fos un tronera simpàtic, un tipus
enginyós i rialler, segur que tampoc me'n sortiria. Ja fa anys que passo
llargues temporades i molts caps de setmana a la vostra vila i he constatat que
(si bé en sou molts que, quan nosaltres arribem per descansar, treballàveu de
valent), no necessiteu pas que us expliquin què vol dir fer gresca i tabola, ni
quin significat tenen els verbs divertir-se i celebrar.
Em consta que sou bons seguidors de
Bacus, el déu del traginyol i la barila pública. I, si sou tant apassionats en
la pràctica de l’alegria col·lectiva, ¿com podria convidar-vos, jo, al
divertiment? Encara que jo fos molt de la broma i de la ballaruga, no em veuria
pas amb cor d'esperonar-vos a la celebració de la rialla. El meu primer record
festiu de Camprodon és d'uns dies de final d'agost de l'any 1982. Van ser uns
dies molt tranquils i agradables, que vam passar aquí al costat, al desaparegut
Hotel Güell, caminant per la muntanya i celebrant que la Lourdes, la meva dona,
estava embarassada. El dia que ens en anàvem, era la festa del carrer València.
Sense aquella festa, hauríem tornat a Girona amb una impresió parcial de
Camprodon. Hauríem tornat amb la idea que Camprodon és el lloc ideal per descansar,
per passar un estiu sense caldes i xafogors, envoltats de paisatge verdíssim,
amb pluges de tarda sovintejades i matins esplèndids: un lloc ideal per fer
vida sana, menjar bé i saludable, caminar molt, airejar els pulmons i conèixer
personatges locals i forasters intel·ligents, amables i bons conversadors. Però
la festa del carrer València ens va meravellar perquè ens regalava el
contrapunt adient: els joves d'aleshores, presidits per en Valentí Planesas (a
qui jo coneixia del meu any de professor a Ripoll), ballaven i cantaven la
Maniera amb una gràcia que em va semblar antiga i tradicional pel so, però
moderníssima per l'actitud desimbolta, alegre i despreocupada. Sentint la
Maniera em va fer la impressió que la manera camprodonina de celebrar les festes
era una síntesi molt natural de tradició i modernitat. Ja aleshores, per tant,
vaig prendre consciència que els camprodonins sou mestres en l’art de ballar i
xalar pels carrers, habilíssims promotors del rebombori festiu, redescobridors
naturalíssims de les formes tradicionals de la diversió.
¿Com podria atrevir-me a recomanar-vos
felicitat i xerinola a vosaltres que en teniu per donar i vendre; i de manera
tan arrelada? ¿Com podria per més engrescat que jo fos, per més entrenat que
estigués en l’art de la broma i la gatzara, incitar-vos a practicar la gaubança
i el xivarri, el ball i la tabola, si vosaltres, gent de Camprodon, sou, quan
convé, experts partidaris de l’avalot festiu i i la rumbosa folgança i cada any
sumeu, a la vostra tradició, noves formes de sarau i divertiment?
Deixeu-me, per tant, que descordi, a la
meva manera entre malenconiosa i pensativa, algunes reflexions sobre l'amor.
L'amor? Sí, sense amor, ¿quin sentit tindria la festa?
Hi ha moltes menes d'amors. El més llarg
i també el més indiscutible és l'amor que el fill rep de la mare i del pare.
L'afecte de la mare és natural i, generalment, supera tota mena de dificultats,
per dures que siguin. És un amor arrelat en la biologia i dolçament cultivat
durant els anys més decisius de la vida, que són els primers i els més tendres.
Tots els afectes que arrelen en la infantesa s'assemblen a l'amor matern. Per
això els amics que fem de petits, el paisatges naturals i humans que ens
acompanyen des dels primers anys de la vida en un poble o en un barri, són els
més naturals, els que duren més, els que, malgrat els problemes i els
inevitables malentesos de la vida social, perviuen inesborrables en la nostra
sensibilitat. Per això sentim amor pel poble on hem nascut. I per això sentim
amor al país, sovint descrit com la “terra natal”.
Vosaltres, camprodonins, avui festegeu
aquesta mena d'amor: l'amor que encarna Sant Patllari és el que us vincula a
unes pedres, a un paisatge i uns rostres que us han acompanyat des de la
infància. Ja en parlarem de seguida. Però abans voldria referir-me a una altra
mena d'amor. Tant o més important que l'amor heretat, tant o més important que
l'amor a la mare, als amics d'infància i a la terra natal. Em refereixo a
l'amor triat o trobat. A l'amor que, des dels anys adolescents, sentim per
persones que essent estranys a la nostra família, al nostre poble o a la nostra
cultura, podem arribar a estimar amb bogeria. L'exemple més clar d'aquesta mena
d'amor trobat, és a dir, que no et ve per naixença, és l'atracció de les parelles.
Una atracció que arriba per impacte emotiu i sexual. Un impacte que descrivim
amb la paraula enamorament. De cop, ens sentim fortament atrets per una persona
i sentim que el nostre destí personal hi està lligat.
De la mateixa mena, però de realització
diferent són les amistat que anem fent al llarg de la vida en tota mena de
circumstàncies socials.
Doncs bé, de la mateixa manera que ens
podem enamorar d'una dona o ens podem sentir lligats a la colla d'amics que hem
escollit, també ens podem enamorar d'un poble que no és el nostre. Enamorar-se
d'un poble i d'un paisatge és el que m'ha passat a mi amb Camprodon. En aquest
punt no he estat gaire original:fa més d'un segle que aquest enamorament afecta
a molts i molts visitants d'aquesta vila. Inevitablement hem de concloure que
es tracta d'una de les viles més boniques del país. La festa de Sant Patllari
també celebra aquest altre amor, per tant: el dels camprodonins que ho som, no
per naixença, sinó de cor. Estimem Camprodon no per familiaritat, sinó per
enamorament.
No hi ha goig més gran que el de ser
estimat i reconegut pels de casa, certament. Però no hi ha goig més desitjat
que ser reconegut i estimat per l'enamorada. És això el que jo us agraeixo,
avui, camprodonins: que em reconegueu com un dels vostres, essent com sóc,
només, el que abans se'n deia un estiuejant, això és, un enamorat del paisatge
de la vall de Camprodon, que no em puc estar de dir que és la vall més sensual
de Catalunya.
L'oportunitat m'ha vingut, és de llei
que ho reconegui públicament, gràcies a la generositat de l'alcalde sortint,
Esteve Pujol i Badà, que, en proposar-me com a pregoner, m'ha donat
l'oportunitat d'afegir públicament la meva alegria a la vostra en la festa de
sant Patllari de l'any 2015.
L'atzar electoral ha fet que la festa
hagi arribat just després d'un canvi en la presidència de l'ajuntament, en la
persona de Xavier Sala i Pujol, a qui agraeixo cordialment l'acollida i l'honor
que em fa, en tant que flamant alcalde, d'acceptar-me com a pregoner de la festa.
L'atzar de la vida ha fet, també, que
aquest any la festa arribi pocs dies després de la mort de Berta Badà
Cazeilles, primera alcaldessa de la democràcia. Un bell costum de la nostra
civilització és mantenir el record dels morts, especialment d'aquells morts que
abans d'anar-se'n ens han deixat un llegat meritori. Berta Badà, que era una
dona enèrgica i valenta, va deixar-nos moltes coses, però per damunt de totes,
la lliçó dels precursors. Essent dona, va obrir el camí de la democràcia local
en un moment en què les dones no havien adquirit el protagonisme que,
feliçment, han aconseguit en l'actualitat. Va obrir a Camprodon, després del
franquisme, una etapa plena d'esperança. Una etapa gens fàcil, d'altra banda. I
ho va fer amb honestedat, molt de treball i molt de caràcter.
Permeteu-me que dediqui el meu pregó a
l'alcaldessa Berta, convençut i confiat que les noves generacions que regiran a
partir d'ara els regnes de la vila, estaran a l'alçada del seu exemple i del
seu llegat. Els canvis sempre són una mica traumàtics, però, en democràcia, si
arriben, és per perquè la societat així ho determina. El futur serà d'esperança
si la comunitat camprodonina, que és petita, pren consciència que no hi sobra
ningú amb idees i ganes de treballar.
Però tornem a l'amor ¿Com pot ser que un
empordanès com tu s’hagi enamorat de la vall de Camprodon?, em pregunta, de
tant en tant, la gent del meu país empordanès. I, certament, he de reconèixer
que a vegades, quan sóc a Camprodon, mirant passar l’aigua transparent del Ritort,
em sento com l’amant feliç entre llençols estranys: un amant de Camprodon que
està fent el salt a l’Empordà natal. Reconec que les metàfores amoroses
aplicades als territoris no són gaire afortunades, però tenen la virtut de
traduir les emocions, més que les raons.
Si hi penso, he de dir que no tinc raons
per allunyar-me de l’Empordà. Elegant i sensual, aquesta comarca ha estat
prestigiada per la terna cultural més potent del país (Maragall, Pla i Dalí) i
compta amb l’agent meteorològic més simbòlic de Catalunya (la tramuntana).
La Vall de Camprodon, tanmateix, no està
pas mancada d’esmalt cultural i simbòlic. Joan Maragall també en va glossar el
paisatge. El Dr. Robert, patriarca del catalanisme, la va posar de moda entre
els barcelonins i hi va promoure l’estiueig refinat i glamurós.
L’excursiosnisme català hi va trobar un destí principal gràcies a Cèsar August
Torres, impulsor del primer refugi d’Ulldeter, que va projectar Jeroni
Martorell, un dels grans arquitectes de l'evolució del modernisme al noucentisme.
La presència d'aquests prohoms barcelonins culmina amb l'arquitectura imponent
de tantes cases d'estiueig i amb els dos passeigs, el de la Font Nova, que té
un aire romàntic i malenconiós, i el Passeig Maristany que -ho reconeix tothom-
és el boulevard més elegant de Catalunya.
Les virtuts de la vall de Camprodon són
molt abundants: la verdor del paisatge, la bondat del clima, les aigües
cristallines de rius i riberes, la neu de Vall Ter, la justificadíssima fama
dels pernils i embotits, els deliciosos ceps i baquetes i cama-secs que es
troben muntanya amunt, les immillorables carns de vedella o de poltre, els cims
que ara tothom vol coronar: Bastiments, Gra de Fajol, Pic de l'infern,
Costabona, crestes de Rojà... Segons Joan Vila, pregoner l'any 2011, l'impacte
econòmic del senderisme i del ciclismem de muntanya, cada vegada més de moda,
podria ser molt gran, si tota la vall es posés d'acord a potenciar aquest
sector turístic (Camprodon, això sí, hauria de liderar la vall amb la
generositat i l'amplitud de mires que tot lideratge ha de tenir per ser
eficaç).
D'entre els atractius de la Vall no puc
oblidar, naturalment, la tradició industrial i comercial, sobre la qual, però,
res no puc dir, atès que no sóc coneixedor d'aquestes matèries.
Sí que puc dir alguna cosa, en canvi,
del magnífic patrimoni artístic i cultural que atresoreu, malgrat que els
camprodonins no en sou plenament conscients. L'impacte noucentista de les cases
del Maristany. El deliciós itinerari de les fonts. La colossal majestat de
Beget, una peça romànica que el MNAC va triar entre les 75 més importants de
l'art català. El llegat d’Isaac Albéniz, que us regala una capitalitat musical
no prou aprofitada (segurament perquè no és un propòsit gens fàcil). I tants
altres elements dels quals encara no s'ha tret prou partit: el centre històric
que, més enllà del famosíssim pont i del monestir de St. Pere, permetria un
suggestiu itinerari medieval de Camprodon; tot el fons immens de la guerra
civil que atresora el singularíssim Alejandro Cuadrado, que podria convertir-se
en el gran museu fronterer de la guerra. Sense oblidar tot d'aspectes
pràcticament desconeguts de la tradició artística de Camprodon que estan per
posar en valor: la guia i senyalització del patrimoni arquitectònic contemporani
(amb cases de Coderch i Sagnier); les formidables pintures murals de Josep
Morell a l'escola Dr. Robert; l'obra de l'escultor Claret dispersa per la
població; el llegat del pintor Surroca; el prestigi creixent de la figura de
Joan Ponç, enterrat a Vilallonga; i les col·leccions camprodonines de Miquel
Bertran i del Sr. Miró, que podrien ser l'embrió d'un museu de la Vall.
Perdoneu aquest repàs apressat i forçosament incomplet que respon a un neguit
personal: constato que el patrimoni cultural, que en altres poblacions
d'economia turística és valorat, no acaba de ser reconegut com caldria per
vosaltres mateixos, els camprodonins. Si vosaltres no el valoreu, és difícil
que sigui apreciat pels potencials visitants.
Però tornem a la comparació entre el meu
Empordà natal i la vall de Camprodon. No sabria triar entre els atractius d'un
i altre territori. En aquest punt em passa com al poeta Josep Carner, fascinat
per dues noies, una de pell clara i l’altra morena:
L'amiga
blanca m'ha encisat,
també
la bruna;
jo
só una mica enamorat
de
cadascuna.
La bellesa de l’Empordà encisa, la de
Camprodon enamora. No, no són les raons, les que ens porten a estimar un lloc,
sinó les emocions. A l’Empordà hi previuen els sentiments que em lliguen al
passat (a la infància, que, com deia Rilke, és l’única pàtria de veritat). Però
a Camprodon hi vaig arrelant en present. Hi he fet molts amics i en faig de
nous cada dia: estiuejants o gent del país. Una de les meravelles de Camprodon
és la gent que s'hi aplega. El nombre de persones de vàlua que hi estiuegen és
molt superior, en podeu estar segurs, que els que passen les vacances o els
caps de setmana d'altres bandes. Pel que fa a vosaltres, la gent del lloc, he
de dir que formeu una comunitat encara digna d'aquest nom. En un món cada
vegada més desenquadernat, on tothom és estranger del seu veí, a Camprodon
encara és perceptible la vivència grupal, intensament percebuda en les festes,
però també en les grans manifestacions col·lectives on el voluntariat és tan
necessari: cavalcada de reis, processó de setmana santa; escola de futbol; grup
de teatre; la coral; el casal; associació contra el càncer...
Hi trobo alguna cosa més que bellesa, en
les meves estades a Camprodon. Hi trobo comunitat humana. Una comunitat
convivencial. Però no voldria pas descriure-us com una societat idíl·lica: hi
ha problemes, desunions, xafarderies i conflictes com a tot arreu, a Camprodon.
Hi ha batalla política, naturalment. N'hem vist aquests dies passats, com se
n'ha vist a tot el país. Hi ha xocs inevitables. Però encara sou comunitat i no
estricta agregació d’individus.
Malgrat la distorsió que imposen les
temporades turístiques d’hivern i d’estiu, la vida camprodonina encara és
forta, autònoma, participativa. Per mi, la més agradable de les activitats
participatives de Camprodon és saber que tots els diumenges de l’any, a dos
quarts de vuit del matí (a l'estiu, a les 7), si tinc ganes de caminar, trobaré
a la taverna Fraxanet una colla de muntanyencs, del país i de fora, disposats a
anar plegats pels cims que coronen la vall. Més amunt de les fagedes i dels
solemnes avets, allà on el Pirineu es converteix en pura geologia, els meus
amics i jo caminem, parlem, ens divertim o discutim, fem broma, evoquem foteses
o inquietuds personals i polemitzem sovint amb passió sobre les circumstàncies
polítiques i econòmiques del país. A l'hivern, quan el vent i la neu no ens
deixen trescar pels cims, ens endinsem a la frondosa Garrotxa des de Beget o
Rocabruna i retrobem els feréstecs escenaris de la novel·la “La Punyalada” de
Marian Vayreda.
Gràcies al Grup excursionista de la Vall
de Camprodon, que van impulsar els amics Ventura, Joan Vila i el malaguanyat i
enyoradíssim Toni Suriñach, vaig coneixent l'imponent territori que ens
envolta. Paisatges colossals, panoràmiques de vol d'ocell, aigües encantades,
cims esventats, valls ombroses, roques arcaiques, desolades terralleres, flors
encisadores, prats verdíssims. La delicadesa d'aquesta vall és extraordinària i
permet moments de dolça sensualitat; però sovint, el paisatge, de tant grandiós
i corprenedor, pot arribar a impactar com la simfonia heroica de Beethoven.
En aquest grup, hi són habituals, a més
dels que som de fora, tres camprodonins de naixença o d'adopció. Cadascun d'ell
amb una virtut molt camprodonina: Cisco Carola, valent i arrauxat, històric
voluntari dels bombers, ha ajudat a centenars, potser milers de muntanyenc
accidentats. En Cisco simbolitza l'esperit d'acollida dels camprodonins, que
sempre teniu, en general, una actitud de gran obertura als visitants. Miquel
Bertran no solament ho sap tot de la història de Camprodon, sinó que
col·lecciona amb fervor tot el que s'ha publicat sobre la Vall. En Miquel
simbolitza l'amor al lloc natal i la voluntat de preservar-ne la memòria. Josep
Batlle, el Paleta, és segurament la persona més útil de la vida comunitària de
Camprodon. No hi ha festa, trobada i necessitat col·lectiva que no requereixi
el seu servei, que ell executa, puntual i constant, amb un somriure afable, els
ulls acollidors i un braç fort disposat a ajudar a tothom. Potser molts
camprodonins no saben que en Josep Batlle atresora una informació completa i
exacta de tots els llocs i racons del municipi de Camprodon. En coneix les
pedres, la història, els cognoms i les persones que hi han viscut. En Josep el
Paleta simbolitza l'elegant senzillesa i l'esperit de servei dels camprodonins.
L’altre gran atribut de Camprodon pot
semblar contradictori amb l’anterior. Me'l va descruire l'amic Mingo Pairó, ex-alcalde, defensor acèrrim de la Vall, tipus bonhomiós i enamorat de la
sardana, el primer dia que em va saludar, ara ja fa molts anys, quan li vaig
dir que el formigueig del carrer València i dels altres carrers comercials em
recordava els excessos de la costa. Em va dir: “Si t'agrada la soledat, fes dos
passos cap als afores i ja no trobaràs ningú”.
I, efecticament, quan tinc necessitat
d’estar sol, en menys de cinc minuts em trobo enmig de prats i boscos,
completament distant de tot brogit humà. El meu camí preferit és el que
ressegueix el pas del Ritortell. Font de Sant Patllari, font del Vern, font del
Boix. Al capvespre, no hi ha ningú. Contemplo les aigües remoroses, admiro la
imponent estampa de roures centenaris, faigs, freixes i bedolls. Contemplo els
àlbers tremolosos i els discrets avellaners. Acaricio el boix resistent i
l’antiquíssima falguera. Durant la primavera i la tardor, i a bona part de
l’estiu, milers de flors amenitzen el camí. Als bacs, la molsa és tova i
fragant durant tot l’any, com si sempre estiguéssim a punt de fer el pessebre.
Des de finals de juliol, però sobretot a final d’estiu, els que en saben,
trobaran bolets. Jo només trobo, a mitjan estiu, de camí de Sant Antoni,
diminutes maduixes silvestres: d’una dolçor precisa i àcida. Sempre que m’assec
als vells bancs de pedra de les fonts, em recordo del poeta Horaci, que
identificava la felicitat amb l’allunyament de les pompes urbanes. Res no és
més agradable, deia, que ajeure’s sota els arbres, sobre un bon tou de gespa, i
endormiscar-se sentint el murmuri dels ocells i de les clares aigües.
Sota la volta que formen les branques de
vells castanyers, però oberta a la llum del nord, la font de Sant Patllari
sembla una capella gòtica. L’any 1901, mentre bevia en aquesta font, Joan
Maragall, com sabeu, va assaborir “els secrets de la terra misteriosa”:
conduïda per l'aigua, la terra li va penetrar “pit endins” i el va impregnar
d'una “saviesa dolça”. Rere la font, hi ha un oratori de pedra del segle XVIII
alçat amb un delicat estil clàssic. Fa 114 anys -penso- Joan Maragall va venir
aquí. Devia veure senceres les imatges de pedra de l'oratori, que ara estan
escapçades. Després de tastar l'aigua, va escriure aquest poema que llegeixo
cada vespre, quan el sol, ponent-se rere les muntanyes, deixa a la vall de
Camprodon una llum de color de poma verda.
Llegeixo el poema, observo les pedres
gastades de l'oratori i faig un traguet d’aigua. No sé si aconsegueixo fer-me
savi com Joan Maragall, però la pau d’aquest lloc m’entra més endins que el
fàrmac antidepressiu més potent. “Això és un paradís!”, em diu Lourdes, la meva
dona. No en parlis gaire, em recomana: “quan un paradís es posa de moda, corre
el risc de convertir-se en un infern”.
La festa major de Camprodon és una de
les més puntuals del país. Arriba just quan l'estiu comença. Quan la primavera
ha arrodonit el seu treball, quan els prats han recuperat el verd i els boscos
l’exhuberància, quan el solet decidit i potent, però no pas punyent, excita els
cossos i bombeja la sang amb un pessigolleig sensual. Al final de la primavera
vosaltres, camprodonins, celebreu el que heu esperat durant el llarg hivern:
l’alegria, la fecunditat, la desinhibició. La vostra festa, que emplena els
carrers de burles i jocs, de castells i rialles, de música, gresca i
cordialitat, és una manera pràctica de demostrar que la diversió forma part
constitutiva del caràcter de la vila de muntanya.
Reuniu-vos, doncs, i celebreu-la, com
sempre heu fet, la festa. Amb aquest comunitarisme tan agradable i tan poc freqüent
a la resta del país. Que els dies de vi i roses us siguin ben plaents. En Sergi
Aulinas, bon amic, que porta Camprodon al cor des de la naixença, em diu que he
d'acabar el pregó així: “Déu me dongui Camprodon; i visca sant Patllari!”.
Antoni
Puigverd
